El 1 de Març de 2009 és un data que quedarà en el meu record la resta de la meva vida, perque ahir vaig fer realitat un somni que perseguia desde fa un any i que havia desitjat desde fa molts. Vaig aconseguir acabar una Marató, 42 quilòmetres i 195 metres, una experiència inolvidable de vitalitat, solidaritat, patiment, sacrifici, tragèdia, satisfacció, lluita, emotivitat, orgull, dignitat...Aquí una crónica del que va passar, del que em va passar ahir al matí, en un dia per recordar:A les 5:30 del matí sona el despertador, havia dormit poc més de 4 hores però no em sento cansat, al contrari, estic molt il.lusionat i emocionat de llevarme per anar a còrrer una Marató, el gran dia ha arrivat. Esmorzo cereals i unes llescas de bimbo amb mermelada i mel.
A les 6:30 passo a buscar l´Anna per Cabrera de Mar, pobre, quines hores...m´ensenya la pancarta que ha fet, es molt xula i em servirà per localitzarla entre el públic. Es de nit encara, no fa fred i està núvol, el temps ideal.
A les 7:15 arrivem a Montjuïc i aparquem el cotxe en un bon lloc, al costat del MNAC, baixant les escales mecàniques ja estem en el epicentre de la Marató, a l´Avinguda Maria Cristina.
A les 7:30 començo a prepararme: vaselina als peus i mitjons molt ben posats sense cap arrugueta, vaselina a altres llocs..., em posu els dorsals a la samarreta, crema per escalfar les cames, i vaig bebent aigua per estar ben hidratat.
A les 8:00 Escalfament i estiraments, ja em posu el cinturó on portu els gels per pendrem durant la cursa, al acabar em dirigeixo cap a la sortida a la zona blava dels que volem acabar la Marató entre 3h i 3h i mitja.
8:30-LA SORTIDA:
Ès un moment especial, estic il.lusionat perque portava molt de temps esperant aquell moment, em dic a mi mateix "Uri, estàs a la sortida de la Marató de Barcelona!..." també estic concentrat i neguitós, però sobretot intento empaparme de totes les sensacions que es viuen quan hi han 10.000 persones a l´Avinguda Maria Cristina preparades per còrrer una Marató, amb les fonts de Montjuïc en acció, sonant la mítica cançò "Barcelona" cantada per Montserrat Caballé i Freddy Mercuri...és un espectacle, una emoció indescriptible.
LA CURSA:
- Primers 10 km: En els primers quilòmetres vaig lent, sobretot perque hi ha molta aglomeració de corredors i no hi ha massa espai, de tota manera no tardo massa agafar un bon ritme en el que em sento cómode. Comença a ploure, una pluja fineta però insitent, cap problema mentre no faci sol. Pasem pel costat del Camp Nou, és curiós veure els corredors estrangers mirantlo bocabadats, inclús sento un francès que diu "Mon dieu!". Segueixo a la llebre posada per l´organització que acabarà en 3h15min, el ritme que posa em fa sentir cómode.
- Del km 10 al 21: Aquesta fase de la cursa comença de la millor manera, al km 11 entre el públic veig l´ Anna amb la pancarta, en Miquel amb la cámara fotogràfica i en Toni amb la videocàmara, ells no em veuen entre tants corredors i sóc jo el que els crido i saludo efusivament, quan em veuen m´animen moltísim, són 5 segons d´energia que em transmeten i que em donen unes forces extraordinàries per seguir. M´aturo aquí per fer un incís i comentar que és meravellós còrrer per Barcelona i notar com tanta i tanta gent t´anima, gent anónima que es solidaritza amb l´esforç dels corredors. Dit això, em quedo sol de nou de camí cap a la meitat de la cursa, fins a dalt de tot de la Meridiana, no estic cansat però si que começo a notar primers simptomas de cansament a les cames.- De la 1/2 marató al km. 30: Passo amb 1h 36min per la mitjamarató, és un bon temps. Un altre moment magnífic, veig una cara coneguda entre la gent, un noi d´Argentona que conec de vista, deseguida em crida pel meu nom i m´anima, no cal que m´ho digui, és l´Albert, fa unes setmanes va entrar al blog a comentar i animarme, impresionant. Baixem la Meridiana i anem a buscar la Diagonal per la Rambla Prim, em sento amb forces però les cames....aiaiai, comencen a estar castigades però no hi penso, endavant!Cap el km 25 una altre gran alegria, sento que em crien i l´Anna està allà, es posa a còrrer al meu costat, més endavant en Miquel i en Toni, quins dos cracks!
Quan giro cap a la Diagonal veig la tia Mercè que m´ha vingut a veure amb en Josep i la meva cosina Laia, m´animen i els saludo, tant de bo pogués parar, són uns instants meravellosos. Pujo la Diagonal fins a Glòries, cap el final ens espera un gentada impresionant, em recorda aquelles etapas de muntanya del Tour on hi ha tanta i tanta gent i els ciclistes pasen entre ells en un mar de cares, banderes i crits d´ànim. Penso que tots els patiments valen la pena per viure coses com aquestes. Tornem per la mateixa Diagonal per anar cap el Fórum, anem a trobarnos amb el tan temut km 30 "el mur". Sento com dos corredors diuen que la Marató de veritat comença a partir del 30 on les forces no es que justegin, les forces han desaperagut.Del km 30 al 42: Passo pel km 30 i tot seguit veig a l´Anna, Miquel, en Toni i m´acosto per donarli el cinturó dels gels, ja els he acabat i no vull pes extra, és l´ultima vegada que els veig abans del final de la cursa.
Entro en el moment dur, tothom ho diu, t´atemoreixen dient que pràcticament és un infern aquests darrers quilòmetres i els cabrons tenen tota la raó. Les cames em fan molt de mal, no puc fer pases llargues de cap manera, tinc por de trencarme i no poder acabar, baixo el ritme perque no puc més, i començo a patir de valent, si al km 30 l´hi diuen "el mur" podriem dir que jo m´hi he estampat de plè. Els quilòmetres passen moooolt lents 33, 34, 35, 36....és la part del circuit més macu, Plaça Catalunya, Portal de l´Àngel, Rambles però no ho disfruto gents. Entres en aquests quilòmetres en una cursa diferent durant la mateixa Marató, molta gent es posa a caminar, altres els veus trencats i no poden seguir, et comença a passar gent experimentada, ells ja van passar per això fa temps i hi han posat remei reservantse prèviament. Tornu a veure l´Albert, m´anima l´hi dic que vaig fatal, em quedo curt en la valoració. Ja m´es igual el temps que tardi, la meva obsesió es acabar, sense aturarme de còrrer en cap moment i totes les meves forces i el meu cap es centren en això, mentre la conciència s´ennuboleix, estic vivint els moments més durs com esportista de tota la meva vida, però no hi ha temps per compadirse d´un mateix, s´ha d´acabar la feina com sigui. Som-hi!
Amb molta fatiga van passant els quilòmetres, cada vegada que veig el cartell del km que passo és com una batalla guanyada al defalliment, fins que passo pel 41...i veig a lo lluny del carrer Sepúlveda la Plaça Espanya, l´objectiu final, hi ha molta gent i jo m´hi vaig apropant poc a poc.
ARRIVADA:Entro a Plaça Espanya, quina gentada, banderes, crits, és indescriptible, em dona la sensació que després d´estar a l´infern s´obren les portes del cel. Veig uns nens petits que agafan de la mà al seu pare i corren els últims metres junts, veig a l´Anna (i la pancarta) entre la multitud i la saludo, falten 195 metres i el cansament es brutal però m´embarga l´emoció del moment i no hi penso.
Últim esforç i creuo amb els braços oberts la línia d´arribada. Ja està. S´ha acabat el patiment, he acabat la Marató, objectiu i somni complert. Paru i intento recuperarme poc a poc, estic tocat però res per preocuparse, m´emociono, una barreja d´alegria per la fita aconseguida i d´alliveració, un voluntari em pregunta si estic bé, l´hi dic que sí. I tant que estava bé, el que em passava es que estava molt feliç , alliberat, plorava de felicitat!!!
Acabo en 3hores 23 minuts (segons m´han dit una molt bona marca per un debutant) i en el lloc 1782 de 9700 inscrits, però a qui l´importen els números quan has complert un somni?Enllaç amb totes les dades i videos de la meva participació en la Marató ( posar en la casella del dorsal el 1231):
POSTCURSA: Em trobu amb els meus, els que m´han pogut venir a veure, els meus germans, l´Eva, Alfred, Emma, Miquel, Toni i l´Anna. No estic massa per ningú perquè el cansament em surt i nomès vull marxar a descansar.
El matí s´acaba tal i com va començar, amb l´Anna, els dos solets tornant amb el cotxe cap a casa. Hi ha una gran diferència però, aquell Uri ja no el el mateix de l´anada, passar per l´experiència d´una Marató marca, deixa una petjada a la sorra de la teva platja particular que les onades no poden esborrar de lo contundent que arriva a ser.
El més gran de tot això és que t´enforteix com a persona, et dona una capa en el teu cos d´autoconfiança, de tenir la sensació que amb sacrifici i voluntat es poden assolir les metas que vulguis, per molt difícils que et semblin en un principi i que el patiment no és un fré, es una etapa més dins la consecució de cualsevol objectiu.
LA TRAGÈDIA: Al quilòmetre 34´5 un corredor es va desplomar a terra, els serveis d´urgències no van poder fer res, havia mort a l´instant, era un noi irlandés de 27 anys que es deia Colin Dunne i que va ser un altre víctima de la mort sobtada. Desde el meu humil blog vull retre un homenatge aquest corredor que va sortir com tots amb l´il.lusió d´acabar una Marató i va perdre la vida al final del recorregut. Descansi en pau.
AGRAÏMENTS: A tota la gent que desde que vaig començar en aquest repte m´han ajudat d´alguna manera; tant se val com, amb una frase de suport, comentan al blog, preguntanme com em va tot...no vull posar noms per no deixarmen ningú, a tots vosaltres us vull donar les gràcies de tot cor. Només posaré un nom en aquest apartat, l´Anna ha estat desde el principi al meu costat en aquest objectiu, ha patit i disfrutat tot el procés fins que ahir vaig creuar la línia de arrivada, gràcies Anna, i sento tot el que t´hagi fet patir. TSM!
I ARA QUÉ?: La gran pregunta que dona voltes en el meu cap, que faig després de la Marató? Ho tinc decidit, ara toca descansar, però vull tornar a viure l´experiència de còrrer una Marató, no sé quan serà ni quina serà però tornaré. El blog també l´hi donaré un descans temporal fins que sorgeixi un nou repte. Segurament m´ho pendré amb més calma tota la fase de la preparació, però algún dia tornaré ha estar en una sortida d´una cursa per còrrer de nou 42 quilòmetres i 195 metres.
1 abraçada i fins sempre!!!
17 comentarios:
Hola Uri,
Quin últim post més emocionant! Has complert un somni. Estic molt orgullosa de tu, és tot un repte. He viscut la marató molt de prop i he respirat les emocions peró ni de bon troç com un corredor, ha de ser genial.
Et felicito de tot cor i només vull afegir que decideixis el que decideixis, continuar amb més o no em semblarà bé, tot i veure't patir altra vegada.
La vida és un dia rere l'altre i aquest el recordarás per sempre més. Jo també.
T'estimo.
@ Anna
No tinc molt més a dirte, en el post està el que penso i el que sento. Gràcies per tot!
Bé, noi, moltes moltes felicitats.
El que has fet té molt de mèrit. Assolir l'objectiu però sobretot haver donat tot per aconseguir, la preparació, l'esforç, el sacrifici.
Jo confio en experimentar d'aquí a un any les mateixes fantàstiques sensacions que tan bé has de reflexat al post.
I en relació a això, un dubte: per fer un test de 30 km, què m'aconselles? Fer-ho en plan entrenament (problema d'avituallament) o afegir 10 km a una mitja, ja sigui abans o després?
En fi, moltes felicitats i per a altres objectius!!
@ aldagte
Gràcies company!
Has de viure tot això l´any vinent, de veritat que es molt gran, una experiència esportiva i vital extraordinària.
Del que em preguntes modestament et diré que jo les tirades llargues sempre les he fet en entrenaments, el problema dels avituallaments es soluciona portan un cinturó on pots posar algunes ampolles petites. L´opció de fer 10 km abans o després d´una mitja no l´he fet mai però em consta que hi ha molta gent que ho fa i l´hi deu anar molt bé.
Ha estat un plaer comentar amb tu desde el blog coses relacionades amb la marató. Ens veiem en el yoya, o potser en alguna cursa (si em veus digam algu!)...Fins la propera, 1 abraçada!
Moltes felicitats Uri!!
Jo crec que tota la experiència de la Marató es pot resumir amb una màxima que has dit al post "Amb voluntat i sacrifici es poden assolir les metes que vulguis".
Jo afagiría que la tenacitat es la millor força conductora pel creixement i la transformació personal. El córrer és més que un esport, és una lluita contra un mateix, i una superació de les pors, les limitacions i les trabes mentals que la ment va interposant al nostre camí.
Has explicat molt bé les sensacions de la cursa; has aconseguit que poguéssim còrrer una estona al teu costat!
Felicitats!
@ Rayceef
Gràcies! Sí, la Marató és una lliçò en molts aspectes, però sobretot et posa a prova fins quin punt tens capacitat de patir i seguir endavant.
Celebro que en la mesura del posible t´hagi transmés les sensacions que vaig tenir diumenge.
He posat un enllaç on hi han videos meus de diferents moments de la cursa, 1 abraçada!
Primer de tot, felicitar-te per l'esforç i la constància en la preparació i entrenament diari i animar-te a què l'any vinent tornis a còrrer la Marató! Això ha de ser només el principi ...
Ànims!!!!
@ Eva
Gràcies! Realment ha estat un gran esforç, però a valgut molt la pena, de veritat.
Lo de que m´animis a seguir m´encanta, potser l´Anna no l´hi farà tanta gràcia...;)
Gràcies per les fotos, pto
Uff Uri, tremendo.
Es el millor post i estic amb el Ray que tot està tant ben explicat que practicament ens transportes a la cursa. Tots els detalls esmentats son interessants i enriquidors.
Els darrers quilòmetres deurien ser duríssims, m'imagino les cames amb un dolor bestial per l'esforç i vas aguantar fins al final...
Et vull felicitar i m'alegro pel teu èxit personal. Haurà estat com un camí a Itaca però en versió "Marató" on el més bonic ha estat el camí recorregut durant aquests mesos. Podríem dir que ara ja ets a Itaca i t'has alliberat de moltes coses.
No dubto que hi tornaràs.
You'll never run alone!!
"A les 7:30 començo a prepararme: vaselina als peus i mitjons molt ben posats sense cap arrugueta, vaselina a altres llocs..."
Em preocupa el tema de la vaselina... ;-)
@ copito
Gràcies! aquesta era la meva intenció, explicar el que vaig viure de tal manera que us transportes a les sensacions que vaig tenir diumenge, m´alegra que us hagi agradat.
El pitjor de tot són les cames, fan un mal espantós, i la sensació de cansament general que comença a envairte.
Jo tampoc dubto que algún dia hi tornaré, estic segur.
Lo de la vaselina era per el km 30, com que tothom em deia que a partir d´aquell moment em donarien pel c....;).
M´agrada!
Felicitats Uri, no només per haver finalitzat la marató d'una manera impecable, sinó també per la manera que ho has portat tot, començant pel fabulós blog que has muntat per descriure les vivències, per la il·lusió que hi posaves en els entrenaments, per la teva constància, per la manera com ens explicaves els avanços, per totes les curses fetes prèviament... Uri hem trec el barret.
Felicitats per la victoria, la marató es teva i te l'has merescut des del primer dia.
@ Miquel
Gràcies Miquel!
Tu has seguit d´aprop tot el que he anat fent durant l´any prepantme per la Marató, encara recordo aquell dia de Sant Esteve que em vas veure entrenant en un día de fred,vent,pluja...semblava un sonat! tots aquells sacrificis van valdre la pena.
Et donc les gràcis per l´interés que has mostrat, per venir el dia de la marató, per ferme aquestes fotos tan xules. Aquest detall que has tingut amb mi, no l´oblidaré mai.
Abraçada!
Uri!!!!
Be, ja veig que em vas reconeixer.
Una crònica perfecte!!
La Marató es l' event més dur que mai he viscut. Un sol contra tot i contra ningú alhora.
Per un altre cantó que vols que et digui. La teva marca, per ser un debutant i amb el tema de la lesió que vas patir, está molt bé. Cuan em vas dir que anaves fatal, vaig pensar que ara començava el pitjor-millor de la marató. Es el moment de maxim patiment, però alhora, on més aprens de tu mateix veient que els limits son mes lluny del que mai havies imaginat.
Segurament ho podrás millorar, però mai més podrás correr la teva primera marató.
No es meravellós?
Una abraçada i no deixis de correr!!!
Albert
@ Albert
I tant que et vaig reconèixer, ja et vaig dir que de les cares no m´oblido mai.
Quan em vas veure en els darrers quilòmetres estaba en un moment molt difícil, ho estava passant molt malament! em vas dir que venia el millor...en aquell moment no ho entenia però ara sí. Ho descrius molt bé, en aquells moments estàs atravesant barreras de patiment i esforç que el cos mai ha experimentat, et penses que no podràs però si que pots, els limits de resistència estàn més lluny del que et podíes imaginar.
Potser...hauria fet millor marca sense la lesió pel mig, però no cambio res del que vaig viure diuemenge ni del que he viscut durant un any de preparació...perque de tot el que he passat he après molt, de lo bo i lo dolent, sobretot d´això últim.
Per acabar et vull donar les gràcies de tot cor per recolçalme en aquells dos moments que em vas veure durant la cursa, saps perfectament(perque ho has viscut com jo) que veure una cara amiga entre la gent i uns crits d´ànim és una sensació impresionant, et dona la sensació de que no estàs tan sol.
Espero que l´any vinent puguis còrrer de nou la Marató, si puc jo també la correré, sinó t´estaré animant segur.
Espero Albert coincidir un dia per Argentona i poder parlar tranquilament i donarte les gràcies personalment.
1 abraçada molt gran!!!
Uri, grandíssim exemple de superació. A partir d'ara, hauré d'escriure el teu nom amb majúscules. Poca broma. Enhorabona, de veritat, encara que si ho haguessis tingut aquesta pancarta de suport, crec que no hauries arribat al teu objectiu.
Felicitats
Àlex Santos
@ Àlex
Moltes Gràcies!
No puc evitar que em surti la vena modesta i dirte que el diumenge vaig veure persones que es mereixen molt més que jo ser un exemple de superació, al.lucines veient gent molt gran que fan la marató amb temps extraordinàris, gent amb incapacitats, alguns es lesionen durant el recorregut i fan molts quilòmetres totalment coixos. De tota manera s´agraeixen de tot cor les teves paraules.
Tens tota la raó, sense pancarta no hi ha glòria, perquè sense la persona que la va fer i la portava...tot és més complicat.
Gràcie de nou, Abraçada!
Publicar un comentario