El 1 de Març de 2009 és un data que quedarà en el meu record la resta de la meva vida, perque ahir vaig fer realitat un somni que perseguia desde fa un any i que havia desitjat desde fa molts. Vaig aconseguir acabar una Marató, 42 quilòmetres i 195 metres, una experiència inolvidable de vitalitat, solidaritat, patiment, sacrifici, tragèdia, satisfacció, lluita, emotivitat, orgull, dignitat...Aquí una crónica del que va passar, del que em va passar ahir al matí, en un dia per recordar:A les 5:30 del matí sona el despertador, havia dormit poc més de 4 hores però no em sento cansat, al contrari, estic molt il.lusionat i emocionat de llevarme per anar a còrrer una Marató, el gran dia ha arrivat. Esmorzo cereals i unes llescas de bimbo amb mermelada i mel.
A les 6:30 passo a buscar l´Anna per Cabrera de Mar, pobre, quines hores...m´ensenya la pancarta que ha fet, es molt xula i em servirà per localitzarla entre el públic. Es de nit encara, no fa fred i està núvol, el temps ideal.
A les 7:15 arrivem a Montjuïc i aparquem el cotxe en un bon lloc, al costat del MNAC, baixant les escales mecàniques ja estem en el epicentre de la Marató, a l´Avinguda Maria Cristina.
A les 7:30 començo a prepararme: vaselina als peus i mitjons molt ben posats sense cap arrugueta, vaselina a altres llocs..., em posu els dorsals a la samarreta, crema per escalfar les cames, i vaig bebent aigua per estar ben hidratat.
A les 8:00 Escalfament i estiraments, ja em posu el cinturó on portu els gels per pendrem durant la cursa, al acabar em dirigeixo cap a la sortida a la zona blava dels que volem acabar la Marató entre 3h i 3h i mitja.
8:30-LA SORTIDA:
Ès un moment especial, estic il.lusionat perque portava molt de temps esperant aquell moment, em dic a mi mateix "Uri, estàs a la sortida de la Marató de Barcelona!..." també estic concentrat i neguitós, però sobretot intento empaparme de totes les sensacions que es viuen quan hi han 10.000 persones a l´Avinguda Maria Cristina preparades per còrrer una Marató, amb les fonts de Montjuïc en acció, sonant la mítica cançò "Barcelona" cantada per Montserrat Caballé i Freddy Mercuri...és un espectacle, una emoció indescriptible.
LA CURSA:
- Primers 10 km: En els primers quilòmetres vaig lent, sobretot perque hi ha molta aglomeració de corredors i no hi ha massa espai, de tota manera no tardo massa agafar un bon ritme en el que em sento cómode. Comença a ploure, una pluja fineta però insitent, cap problema mentre no faci sol. Pasem pel costat del Camp Nou, és curiós veure els corredors estrangers mirantlo bocabadats, inclús sento un francès que diu "Mon dieu!". Segueixo a la llebre posada per l´organització que acabarà en 3h15min, el ritme que posa em fa sentir cómode.
- Del km 10 al 21: Aquesta fase de la cursa comença de la millor manera, al km 11 entre el públic veig l´ Anna amb la pancarta, en Miquel amb la cámara fotogràfica i en Toni amb la videocàmara, ells no em veuen entre tants corredors i sóc jo el que els crido i saludo efusivament, quan em veuen m´animen moltísim, són 5 segons d´energia que em transmeten i que em donen unes forces extraordinàries per seguir. M´aturo aquí per fer un incís i comentar que és meravellós còrrer per Barcelona i notar com tanta i tanta gent t´anima, gent anónima que es solidaritza amb l´esforç dels corredors. Dit això, em quedo sol de nou de camí cap a la meitat de la cursa, fins a dalt de tot de la Meridiana, no estic cansat però si que começo a notar primers simptomas de cansament a les cames.- De la 1/2 marató al km. 30: Passo amb 1h 36min per la mitjamarató, és un bon temps. Un altre moment magnífic, veig una cara coneguda entre la gent, un noi d´Argentona que conec de vista, deseguida em crida pel meu nom i m´anima, no cal que m´ho digui, és l´Albert, fa unes setmanes va entrar al blog a comentar i animarme, impresionant. Baixem la Meridiana i anem a buscar la Diagonal per la Rambla Prim, em sento amb forces però les cames....aiaiai, comencen a estar castigades però no hi penso, endavant!Cap el km 25 una altre gran alegria, sento que em crien i l´Anna està allà, es posa a còrrer al meu costat, més endavant en Miquel i en Toni, quins dos cracks!
Quan giro cap a la Diagonal veig la tia Mercè que m´ha vingut a veure amb en Josep i la meva cosina Laia, m´animen i els saludo, tant de bo pogués parar, són uns instants meravellosos. Pujo la Diagonal fins a Glòries, cap el final ens espera un gentada impresionant, em recorda aquelles etapas de muntanya del Tour on hi ha tanta i tanta gent i els ciclistes pasen entre ells en un mar de cares, banderes i crits d´ànim. Penso que tots els patiments valen la pena per viure coses com aquestes. Tornem per la mateixa Diagonal per anar cap el Fórum, anem a trobarnos amb el tan temut km 30 "el mur". Sento com dos corredors diuen que la Marató de veritat comença a partir del 30 on les forces no es que justegin, les forces han desaperagut.Del km 30 al 42: Passo pel km 30 i tot seguit veig a l´Anna, Miquel, en Toni i m´acosto per donarli el cinturó dels gels, ja els he acabat i no vull pes extra, és l´ultima vegada que els veig abans del final de la cursa.
Entro en el moment dur, tothom ho diu, t´atemoreixen dient que pràcticament és un infern aquests darrers quilòmetres i els cabrons tenen tota la raó. Les cames em fan molt de mal, no puc fer pases llargues de cap manera, tinc por de trencarme i no poder acabar, baixo el ritme perque no puc més, i començo a patir de valent, si al km 30 l´hi diuen "el mur" podriem dir que jo m´hi he estampat de plè. Els quilòmetres passen moooolt lents 33, 34, 35, 36....és la part del circuit més macu, Plaça Catalunya, Portal de l´Àngel, Rambles però no ho disfruto gents. Entres en aquests quilòmetres en una cursa diferent durant la mateixa Marató, molta gent es posa a caminar, altres els veus trencats i no poden seguir, et comença a passar gent experimentada, ells ja van passar per això fa temps i hi han posat remei reservantse prèviament. Tornu a veure l´Albert, m´anima l´hi dic que vaig fatal, em quedo curt en la valoració. Ja m´es igual el temps que tardi, la meva obsesió es acabar, sense aturarme de còrrer en cap moment i totes les meves forces i el meu cap es centren en això, mentre la conciència s´ennuboleix, estic vivint els moments més durs com esportista de tota la meva vida, però no hi ha temps per compadirse d´un mateix, s´ha d´acabar la feina com sigui. Som-hi!
Amb molta fatiga van passant els quilòmetres, cada vegada que veig el cartell del km que passo és com una batalla guanyada al defalliment, fins que passo pel 41...i veig a lo lluny del carrer Sepúlveda la Plaça Espanya, l´objectiu final, hi ha molta gent i jo m´hi vaig apropant poc a poc.
ARRIVADA:Entro a Plaça Espanya, quina gentada, banderes, crits, és indescriptible, em dona la sensació que després d´estar a l´infern s´obren les portes del cel. Veig uns nens petits que agafan de la mà al seu pare i corren els últims metres junts, veig a l´Anna (i la pancarta) entre la multitud i la saludo, falten 195 metres i el cansament es brutal però m´embarga l´emoció del moment i no hi penso.
Últim esforç i creuo amb els braços oberts la línia d´arribada. Ja està. S´ha acabat el patiment, he acabat la Marató, objectiu i somni complert. Paru i intento recuperarme poc a poc, estic tocat però res per preocuparse, m´emociono, una barreja d´alegria per la fita aconseguida i d´alliveració, un voluntari em pregunta si estic bé, l´hi dic que sí. I tant que estava bé, el que em passava es que estava molt feliç , alliberat, plorava de felicitat!!!
Acabo en 3hores 23 minuts (segons m´han dit una molt bona marca per un debutant) i en el lloc 1782 de 9700 inscrits, però a qui l´importen els números quan has complert un somni?Enllaç amb totes les dades i videos de la meva participació en la Marató ( posar en la casella del dorsal el 1231):
POSTCURSA: Em trobu amb els meus, els que m´han pogut venir a veure, els meus germans, l´Eva, Alfred, Emma, Miquel, Toni i l´Anna. No estic massa per ningú perquè el cansament em surt i nomès vull marxar a descansar.
El matí s´acaba tal i com va començar, amb l´Anna, els dos solets tornant amb el cotxe cap a casa. Hi ha una gran diferència però, aquell Uri ja no el el mateix de l´anada, passar per l´experiència d´una Marató marca, deixa una petjada a la sorra de la teva platja particular que les onades no poden esborrar de lo contundent que arriva a ser.
El més gran de tot això és que t´enforteix com a persona, et dona una capa en el teu cos d´autoconfiança, de tenir la sensació que amb sacrifici i voluntat es poden assolir les metas que vulguis, per molt difícils que et semblin en un principi i que el patiment no és un fré, es una etapa més dins la consecució de cualsevol objectiu.
LA TRAGÈDIA: Al quilòmetre 34´5 un corredor es va desplomar a terra, els serveis d´urgències no van poder fer res, havia mort a l´instant, era un noi irlandés de 27 anys que es deia Colin Dunne i que va ser un altre víctima de la mort sobtada. Desde el meu humil blog vull retre un homenatge aquest corredor que va sortir com tots amb l´il.lusió d´acabar una Marató i va perdre la vida al final del recorregut. Descansi en pau.
AGRAÏMENTS: A tota la gent que desde que vaig començar en aquest repte m´han ajudat d´alguna manera; tant se val com, amb una frase de suport, comentan al blog, preguntanme com em va tot...no vull posar noms per no deixarmen ningú, a tots vosaltres us vull donar les gràcies de tot cor. Només posaré un nom en aquest apartat, l´Anna ha estat desde el principi al meu costat en aquest objectiu, ha patit i disfrutat tot el procés fins que ahir vaig creuar la línia de arrivada, gràcies Anna, i sento tot el que t´hagi fet patir. TSM!
I ARA QUÉ?: La gran pregunta que dona voltes en el meu cap, que faig després de la Marató? Ho tinc decidit, ara toca descansar, però vull tornar a viure l´experiència de còrrer una Marató, no sé quan serà ni quina serà però tornaré. El blog també l´hi donaré un descans temporal fins que sorgeixi un nou repte. Segurament m´ho pendré amb més calma tota la fase de la preparació, però algún dia tornaré ha estar en una sortida d´una cursa per còrrer de nou 42 quilòmetres i 195 metres.
1 abraçada i fins sempre!!!
