Fer running i competir en curses com a corredor popular és una manera molt saludable de pendres la vida, estàs en forma i el cos es torna molt més resistent, les defenses pujan moltísim, davant de cualsevol atac extern. Aviam, de tant en tant cau alguna lesió articular, però normalment aquestes lesions son més culpa del corredor per no tenir cap alhora d´entrenar que no pas per culpa de l´esport en si.
L´única "enfermetat" que el corredor popular pot arrivar a tenir és la "Marquitis", que és el que es podria definir com les ànsies obsesives del runner de voler rebaixar els temps que va fent en les diferents distàncies en les que competeix. Quan tens aquests símptomes entrenes més fort, més dies, et mires el crono constanment i sobretot pateixes el doble quan entrenes i competeixes.
En tot això entra un nou concepte que es diu "marca personal", que és el millor temps que un corredor a fet en tota la seva vida i objectiu de tot bon pacient de marquitis.
Per acabar podriem concloure que la marquitis et fa córrer per objectius (millorar el temps i fer marca personal) lo cual és una gran motivació, en canvi et fa perdre el gust de córrer per córrer o disfrutar senzillament de l´activitat física.
Jo estic de plè en fase de marquitis, diumenge vaig a córrer els 10km de la Llagosta i porto alguns dies entrenant fort per intentar fer un bon temps, que per mi estaria ara mateix entre el -40 minuts i 40 i mig, s´intentarà. També tinc la marquitis bàsicament perquè tinc l´edat i la força per fer bons temps i marques personals prou bones, quan un va agafant anys la propia vida et va fent deixar estar l´intentar fer bons temps perquè amb 50 anys ja és imposible millorar els temps de quan es tenien 30 o 40 i és aleshores quan un ja torna al córrer per córrer. Ja m´arrivarà!
